Com crear la teva primera coreografia

Per crear la teva primera coreografia: tria un punt de partida (una emoció, una idea o simplement la cançó), col·loca un pas cada quatre temps i després torna enrere a omplir les transicions. Aquest mètode de primer l'esquelet i després el farciment és com treballen els coreògrafs amb experiència, i converteix el problema intimidant del full en blanc en dues passades fàcils de gestionar. No necessites un vocabulari gran, no necessites passos originals i la peça no ha de ser llarga. Una primera coreografia de quatre vuits que acabes t'ensenya més que una d'ambiciosa que abandones. Aquí tens el procés, del punt de partida a la peça acabada.

Comença per un punt de partida

Tota coreografia necessita un punt de partida: una emoció, una idea, una història o simplement la cançó. Sona abstracte, però és l'eina més pràctica que faràs servir, perquè cada decisió posterior (ràpid o lent aquí, sec o suau, amunt o avall) s'hi contrasta. Sense punt de partida, ordenes passos a l'atzar i es nota. Amb un, fins i tot un moviment senzill es veu intencionat.

Després aprèn l'estructura de la cançó abans de coreografiar un sol temps. Posa-la en bucle, compta els vuits i marca on cauen els accents, les pujades i els drops. Coreografiar és conversar amb la música, i no pots conversar amb una música que només coneixes a mitges. Si comptar la música és nou per a tu, comença pel bàsic a Com ballar a temps.

El mètode de les dues passades

Primera passada: l'esquelet. Col·loca un pas cada quatre temps, i prou. Varia una mica la direcció, el nivell o la velocitat per seguir la cançó. Amb aquesta densitat, una peça de 30 segons només necessita unes 15 decisions, una quantitat que un principiant pot acabar de veritat. Posa els accents i les formes principals en els moments que la música remarca.

Segona passada: el farciment. Torna enrere i connecta l'esquelet: transicions, respiració, canvis de pes. Aquí és on viu la fluïdesa. Una peça es veu entretallada quan res no connecta les postures. Deixa que l'energia viatgi pel cos entre forma i forma: un tall de braç continua cap a les costelles o les cames abans de la postura següent, en lloc d'acabar de cop on havia començat. Les transicions són de debò la part més difícil de la coreografia, més que els passos, així que compta que aquesta passada et portarà més temps que la primera. És normal, no vol dir que ho facis malament.

D'on surten els passos? De qualsevol lloc. Recull passos concrets que t'encantin dels coreògrafs que segueixes, agafa idees dels videoclips de la cançó que fas servir, aprofita les classes que hagis fet. En una primera peça, l'originalitat és en la teva selecció i en les teves transicions.

Fes servir restriccions per trobar idees

Els límits generen més idees que la llibertat. Posa't un motiu central o una restricció física (només moviments corbs, els braços en un sol pla, tot desplaçant-te cap a una sola direcció) i la peça comença a escriure's sola, perquè cada restricció converteix el "tot és possible" en un trencaclosques que es pot resoldre. Treballar sense música també ajuda: improvisa sobre una consigna senzilla (una forma que has de dibuixar, un canvi de tempo, un estat d'ànim) i treu material del que surti. I si et fa estrany coreografiar per a tu, fes veure que crees la peça perquè la balli una altra persona. Aquesta distància mental fa molt més fàcil jutjar el material amb objectivitat.

Per a les parts ràpides, has de saber que existeix la subdivisió: comptar "1 e and a", com es compta en anglès, et dona quatre punts d'aterratge per temps, i és així com els coreògrafs encaixen passatges carregats que el compte normal no pot aguantar. Una primera peça no ho necessita, però saber que existeix fa que la música ràpida no sembli impossible.

Acaba-la, grava-la, ensenya-la

Balla la peça acabada de principi a fi i grava-la. Veure l'enregistrament et mostra quines transicions es llegeixen i quines desapareixen, amb molta més sinceritat que el mirall. Després, si pots, ensenya-la a algú: un amic, un germà, una càmera que fa d'alumne. Explicar en veu alta el teu propi moviment te'l fa teu de nou i treu a la llum tots els forats que havies tapat mentre assajaves.

Crear coreografies també retorna a tot el que fas com a ballarí. Fer les teves pròpies peces t'ensenya el llenguatge del teu estil des de dins: comences a sentir el moviment en frases en lloc de passos solts, i de cop les coreografies dels altres se t'enganxen més fàcilment. La part de memoritzar d'aquesta habilitat és a Com memoritzar una coreografia, i el múscul d'improvisació que alimenta la primera passada creix més de pressa amb els exercicis de Com fer freestyle si ets principiant.

Preguntes freqüents